divendres, 17 d’agost de 2012

Nivalis a Ordesa: un nou repte


Chisagües, un lloc espectacular per anellar (Foto: A. España)
Com molts de vosaltres ja sabreu, des de fa ja 7 anys, el Grup Parus duu a terme el seguiment d'una població de Pardal d’Ala blanca (Montifringilla nivalis) a la collada de Toses (Girona). Fins ara, l'estudi es centrava principalment en analitzar les principals diferències entre sexes i edats per a l'espècie M. nivalis. Així com estimar la mida i origen de la població hivernant a la collada de Toses.

El vent va complicar una mica el muntatge (Foto: S. Hernández)
 
Poc es sap dels moviments migratoris d'aquesta espècie. De fet, fins que el grup no va aconseguir fer una recaptura d'un pardal anellat a Àustria i fins que, uns anys després, es trobés un dels nostres pardals anellats a Toses mort a Tschappina (Suïssa), no es tenia del tot clar que les poblacions del Pirineu es barregessin amb les europees. Això ens va motivar i vam començar a donar-li voltes al cap. Com podríem saber d'on ve la nostra població de pardals i en quina proporció són de cada lloc?
Donant-li voltes a aquesta qüestió, al nostre company Jaime se li va ocórrer una bona idea: utilitzar les noves tecnologies i els isòtops que formen les plomes dels pardals que capturem. 

La protagonista de les jornades: la femella de Pardal d'Ala blanca (Foto: A. España)
En teoria, quan un au està generant el seu plomatge, la matèria de la qual estan formades cadascuna de les seves plomes ve directament del menjar que adquireix dies abans de la seva formació. Pel que, encara que l'estructura que la formen no sigui la mateixa hi ha certes parts, com és el cas de l'hidrogen, el carboni o el nitrogen que es mantenen iguals. Pel que analitzant els seus isòtops estables podem arribar a diferir de què s'han alimentat o, en aquest cas, el lloc on s'han alimentat a l'hora de mudar el plomatge.

Muntant xarxes (Foto: A. España)
En el nostre cas, tenim la sort que els Pardals d’Ala blanca únicament realitzen una muda completa a l'any en els llocs de cria, abans de migrar. Pel que, analitzant els isòtops estables de l'hidrogeno (obtingut de l'aigua) de plomes de pardals de de diferents punts d'Europa (Els Alps, Pics d'Europa i Pirineus) podrem veure si realment existeixen diferències en les molècules de hidrogen dels pardals de cada localitat per, finalment, poder establir la procedència de cada individu hivernant capturar en el futur a la collada de Toses. 

Mascle de Merla Roquera (Foto: S. Hernández)
Una vegada conegut l’objectiu no mes ens quedava anar a la nostra aventura pirinenca i gaudir. Va ser una jornada inoblidable. Els massissos pirinencs de Ordesa y Montes Perdidos, amb una altura de 3.355 metres, no deixen indiferent a ningú. No més arribar allí, ens vam trobar amb Juan Antonio Gil (Fundación Quebrantahuesos), que ens va atendre de meravella i ens va fer de guia i company durant aquests dos dies per les seves terres. Gràcies.

Sempre es bon moment per aprendre coses noves (Foto: S. Hernández)
Finalment, no més vam aconseguir capturar un Pardal d’Ala Blanca, però sabent la dificultat i els nostres escassos coneixements sobre aquell terreny ho podem considerar tot un èxit. A més a més vam tenir el privilegi d'anellar:

1 Pardal d’Ala Blanca (Montifringilla nivalis)
4 Merla Roquera (Monticola saxatilis)
2 Gralla de Bec Grog (Pyrrhocorax graculus)
2 Cotxa Fumada (Phoenicurus ochruros)
2 Còlit Gris (Oenanthe oenanthe)

Gralla de Bec Grog (Foto: S. Hernández)
Va ser una experiència increïble, en tots els aspectes: paisatges, reptes personals, aprenentatge, companyerisme i moments per compartir. Esperem poder tornar a repetir-ho aviat. Una vegada més, gràcies a tots els que ens van acollir i ens van donar tan bé de menjar per aquelles terres!

En aquestes jornades vam participar: Sergio Hernández, Ángel Fernández, Manuel Flores, Juan Antonio Gil, Jaime Resano i Antonio España.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada